Públic

JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE

Persistències efímeres

Justificació conceptual

Persistències efímeres és un projecte fotogràfic que s’inscriu dins d’una pràctica autoreferencial. El punt de partida és el retorn a la casa familiar construïda pel meu avi, un espai que ha canviat amb el pas del temps però que conserva encara elements originals que funcionen com a restes materials de la memòria. El projecte s’articula com una recerca visual sobre la relació entre espai, temps i presència, situant la casa com a eix central del treball.

L’autoreferencialitat no es planteja com una representació autobiogràfica literal, sinó com un material de treball des del qual articular una recerca més àmplia. L’experiència personal serveix per explorar qüestions relacionades amb la memòria, el pas del temps i la presència, i la casa esdevé l’espai on aquestes tensions es projecten. La proposta adopta una mirada artística que utilitza el context domèstic per construir un discurs visual que transcendeix l’experiència individual i adquireix una dimensió compartida.

La casa es treballa com un espai que acumula temps i experiències. El projecte assumeix que la memòria no és fixa ni estable, sinó fragmentària i condicionada pel present. El desencaix entre el record i la casa actual no es resol, sinó que esdevé part central del discurs. L’interès no és recuperar una imatge passada de la casa, sinó observar què en queda, què persisteix i com conviu amb el present.

A través del registre de detalls arquitectònics que han resistit les reformes i de presències humanes desdibuixades pel moviment, el projecte construeix un arxiu parcial de la casa. La fotografia s’entén aquí com un acte de selecció: mostrar implica també deixar fora. En aquest sentit, la reflexió de Joan Fontcuberta sobre l’arxiu i la imatge fotogràfica com a construcció resulta rellevant per entendre el projecte com una pràctica conscient, allunyada d’un registre neutral o descriptiu.

La relació entre cos i espai és un altre dels eixos del projecte. El cos apareix com una presència fràgil i efímera dins d’un espai que roman. No es treballa el retrat com a identificació, sinó la presència com a rastre. Aquesta tensió dialoga amb la pràctica fotogràfica de Francesca Woodman, on el cos sovint es confon amb l’arquitectura o es fragmenta, posant en relleu el pes de l’espai i la vulnerabilitat de la presència humana.

La casa es planteja també com un contenidor de memòria latent, una idea propera a la manera com Todd Hido aborda els espais domèstics com a llocs carregats d’atmosfera i de presència psicològica, on el relat no s’explica de manera directa però es percep. Aquesta aproximació reforça la voluntat de situar la casa com a protagonista del projecte.

El procés creatiu del projecte es pot entendre com un intent de donar forma a una memòria que canvia amb el temps. En aquest sentit, ressona especialment la figura de la Lily a Al far de Virginia Woolf, pel seu esforç constant de trobar una forma possible. Com en el seu quadre, la creació no busca fixar un moment ni recuperar el passat, sinó sostenir-lo des del present, assumint el dubte, la pèrdua i el pas del temps com a part del procés.

El títol Persistències efímeres sintetitza aquesta tensió central: la convivència entre allò que roman —la casa, els materials, les estructures— i allò que és inevitablement efímer —els cossos, els usos, el temps viscut. El projecte no pretén reconstruir una memòria intacta, sinó activar una reflexió visual sobre com diferents capes temporals coexisteixen en un mateix espai.

Justificació formal

La formalització del projecte respon directament als eixos conceptuals que el sostenen: memòria, temps, presència i espai. Les decisions visuals i tècniques no busquen una estètica concreta per si mateixa, sinó que funcionen com a eines per donar forma a aquestes idees.

El projecte es construeix a partir de dues tipologies d’imatges que es complementen. D’una banda, fotografies de detall d’elements originals de la casa, com portes, panys, rajoles o armaris, que han resistit les reformes. De l’altra, fotografies més obertes de les estances, on apareixen presències humanes en moviment. Aquesta combinació permet treballar alhora la permanència de l’espai i el caràcter efímer dels cossos.

Les imatges de detall es realitzen amb una profunditat de camp molt reduïda, utilitzant diafragmes oberts. Això permet treballar amb poca llum i centrar l’atenció en fragments concrets de la casa. El desenfocament ajuda a aïllar aquests elements i a deixar fora de camp tot allò que no forma part del relat, reforçant la idea de fragment i d’arxiu parcial.

En les imatges d’estances habitades, la càmera es col·loca sobre trípode i es treballa amb velocitats lentes. L’espai queda estable i recognoscible, mentre que les persones apareixen mogudes o desdibuixades. Aquesta decisió formal permet mostrar la presència humana com un pas, més que com una identitat fixa.

El blanc i negre és una decisió central del projecte. Permet eliminar una informació cromàtica que no aporta al discurs i situar les imatges en un temps menys definit. L’edició és continguda: ajustos de contrast, una vinyeta fosca per portar l’atenció cap al centre de la imatge i una mica de gra per donar textura. Es respecta sempre l’enquadrament original, entenent la presa com un document del moment.

La seqüència final es construeix mitjançant el format de díptic, combinant una fotografia horitzontal de l’espai amb una imatge vertical de detall. Aquest format reforça el diàleg entre allò que persisteix i allò que passa, i permet construir un recorregut visual per la casa.

El projecte es presenta en format de fotollibre, entès com un dispositiu expositiu. El llibre permet controlar l’ordre, el ritme i els silencis entre les imatges, i reforça la idea de recorregut espacial i temporal. El pas de pàgina funciona com un desplaçament per la casa, coherent amb el caràcter íntim i processual del projecte.

Conclusió

A mesura que el projecte avança, prenc consciència que hi ha capes emocionals que el fan més profund per a mi. Actualment, la casa l’habita la neta del meu avi amb el seu fill, el seu besnet, que es diu com ell: Lluís. Aquesta continuïtat generacional fa encara més evident la convivència de diferents temps dins d’un mateix espai.

Alhora, la possibilitat que la casa es vengui i acabi sent enderrocada per construir-hi pisos introdueix una sensació d’urgència. Saber que aquest espai pot desaparèixer reforça la necessitat de mirar-lo ara i de construir un arxiu visual abans que es transformi definitivament o deixi d’existir.

Aquesta urgència no es tradueix en la voluntat de conservar-ho tot, sinó en el gest de captar fragments abans que es perdin. El projecte esdevé així una manera de relacionar-me amb la memòria des del present, assumint que els espais, com les persones, canvien i desapareixen.

Persistències efímeres tanca un procés de recerca i experimentació que em permet construir un llenguatge visual propi a partir d’un espai carregat de temps, història i presències.

Referents conceptuals i visuals

Referències externes

Els referents que s’indiquen a continuació no s’utilitzen com a fonts teòriques ni com a models a imitar, sinó com a punts de suport per pensar el projecte. M’han ajudat a reflexionar sobre la memòria, l’espai i la presència, i a situar el treball dins d’un context artístic més ampli.

• Fontcuberta, Joan.
• Hido, Todd.
• Woodman, Francesca.
• Mann, Sally
• Woolf, Virginia (1927). Al far (To the Lighthouse).

Materials docents

Universitat Oberta de Catalunya. (2025). Taller de fotografia i imatge [Materials docents]. Grau d’Arts (Estudis d’Arts i Humanitats). Barcelona: UOC.