20.209 - Taller de fotografia i imatge - Aula 1

Públic

Durga i Shiva. El pes invisible

Clàudia Clavell, Desembre 2025 (Taller de Fotografia i imatge, PAC 3)

Introducció

Aquest projecte fotogràfic parteix de la iconografia hindú per reinterpretar-la des d’una òptica contemporània i crítica. Durga i Shiva. El pes invisible és un díptic que confronta dues figures simbòliques –una dona i un home– per exposar la persistència dels rols de gènere i la desigualtat en la distribució de les tasques domèstiques, emocionals i de cura.

La proposta neix del contrast entre una societat que es proclama igualitària i una quotidianitat que continua marcada per una asimetria profunda. La mitologia serveix aquí com a mirall: les deïtats no són divines, sinó humanes, i és en la seva humanitat on s’exposa la fragilitat del sistema que habiten.

El díptic està format per dues imatges: Durga, en què la dona apareix multiplicada en braços i funcions, i Shiva, on l’home es presenta centrat en el benestar, l’oci i l’autocura. L’ús del fotomuntatge i del format quadrat no és només tècnic, sinó conceptual: contribueix a construir una iconografia política que posa en tensió els mites antics i les desigualtats contemporànies.

Concepte i temàtica

Durga: la hiperresponsabilitat com a domini quotidià

Durga, deessa de la força, s’encarna aquí en una dona d’avui: multitasca, resolutiva, saturada. Els vuit braços són una metàfora del que sovint s’assumeix com a normalitat: gestió de la llar, maternitat, cures, treball, burocràcies i un treball emocional que es dona per descomptat.

Els objectes —biberó, mòbil, ordinador, plomall, cullera, poma—, lluny de ser atributs heroics, són eines d’un engranatge invisible. La imatge reflecteix una realitat compartida per moltes dones: la sensació de ser alhora motor i sosteniment silenciós d’allò que manté la vida en funcionament.

Aquest plantejament connecta amb autores com Martha Rosler, que a Semiotics of the Kitchen denuncia la situació de les dones immerses en un espai domèstic opressiu, i amb Grete Stern, que a Sueños utilitza el fotomuntatge per representar dones atrapades en expectatives socials impossibles.

Shiva: el privilegi del temps propi

La figura de Shiva, associada a la meditació i la calma, esdevé aquí un símbol del benestar masculí no qüestionat. L’home del díptic sosté objectes d’oci: peses, pala de pàdel, mòbil, comandament. És una figura centrada en ell mateix, desconnectada de la càrrega externa.

No es tracta de presentar l’home com a ésser negligent, sinó d’exposar un desequilibri estructural que moltes vegades passa inadvertit: el temps lliure masculí és sovint socialment validat, mentre que el temps de les dones es dissol en responsabilitats.

Relació amb referents artístics 

Cindy Sherman

Sherman utilitza el cos com a espai de representació i desconstrucció d’identitats imposades. En aquest projecte, la dona-Durga esdevé un personatge construït per les exigències socials.

Martha Rosler

Amb el seu treball sobre les tasques de la llar i el llenguatge domèstic, és un referent directe. El díptic pren el seu impuls crític: fer visibles les estructures amagades del treball femení.

Grete Stern

El fotomuntatge simbòlic i feminista de Stern serveix de precedent formal i conceptual: l’ús de metàfores visuals com a denúncia d’un ordre social opressiu.

Cristina de Middel

La seva manera de documentar el món a través de símbols, metàfores i ficcions controlades ha estat una inspiració directa. El projecte adopta aquest mateix gest: explicar una realitat a través de la relectura mítica i visual, fugint del documental literal per abraçar la força del símbol.

Marc històric, social i polític

Malgrat els avenços dels discursos igualitaris, la realitat quotidiana continua marcada per desigualtats estructurals: la càrrega mental, les cures, la gestió domèstica i el treball emocional recauen majoritàriament sobre les dones. El projecte s’inscriu en el marc que descriu el mòdul Gènere i dissidències sexuals: la necessitat de qüestionar com els rols de gènere segueixen naturalitzats.

La mitologia, aplicada a la quotidianitat, permet visibilitzar aquesta tensió: la dona és sacralitzada per la seva força, però explotada a través d’ella; l’home apareix com a centre legítim del seu propi temps. D’aquí sorgeix el títol: El pes invisible.

Justificació formal

Fotomuntatge

El fotomuntatge permet reorganitzar elements visuals per generar un sentit crític. En aquest projecte, és el recurs clau per mostrar la desproporció entre el personatge i les seves tasques: els braços multiplicats revelen la impossibilitat i l’absurd.

El fotomuntatge crea un cos que no existeix però que qualsevol dona reconeix: la suma de funcions que socialment se li exigeixen. 

Format quadrat

El quadrat funciona com un retaule contemporani: centra les figures, les converteix en icones i reforça el caràcter simbòlic del projecte.

A més, el quadrat crea un espai tancat, que intensifica la sensació d’acumulació en el cas de Durga i l’autocontemplació en el cas de Shiva. 

Tècnica i procés

Les imatges s’han realitzat en fotografia digital amb un objectiu de 85 mm —una òptica que evita distorsions i reforça la frontalitat icònica del retrat—, utilitzant un trípode per captar les diferents fotografies que componen el fotomuntatge, amb il·luminació de flash i un fons neutre.

El procés de creació ha inclòs:

• Una posada en escena frontal i centrada.
• La selecció d’objectes simbòlics que representen les funcions atribuïdes a cada figura.
• La creació de braços addicionals mitjançant fotomuntatge, per visualitzar la multiplicitat de rols. La tria de 8 braços per a Durga respon a una decisió compositiva i simbòlica, buscant un equilibri visual sense saturar excessivament la imatge.
• Una paleta cromàtica que respon als codis mitològics reinterpretats: tons càlids i poderosos per a Durga, i tons freds i meditatius per a Shiva, reforçant així el contrast conceptual entre càrrega i autocontemplació.
• Tractament final per reforçar textura i atmosfera visual, buscant la intensitat d’un retaule modern.

El tractament digital ha inclòs el collage dels braços amb el cos de la dona i de l’home, la correcció de petits defectes, la gestió acurada del color i la superposició de capes de textura per generar profunditat i densitat simbòlica. També s’ha incorporat un arc de llum sobre el cap de cada figura: una referència reinterpretada de l’halo hindú, però ajustada perquè ressoni igualment en la nostra tradició catòlica. Aquesta fusió iconogràfica crea un pont visual entre cultures i reforça una lectura transcultural, facilitant que l’espectador occidental connecti de manera immediata amb el simbolisme de les imatges.

Conclusions

Durga i Shiva. El pes invisible parteix d’una pregunta íntima i incòmoda: com em sento com a dona? quin és el meu rol? hi estic còmoda? Després de respondre-m’ho honestament, i després de parlar amb altres dones, la resposta ha estat gairebé unànime: totes compartim la sensació d’estar hiper carregades —de tasques, de cures, d’exigències, de burocràcies i de responsabilitats que semblen no acabar mai.

La peça no pretén retratar l’home com un ésser pusil·lànim; seria una generalització injusta. Però portar les imatges fins al límit m’ha semblat la manera més clara d’explicar un desequilibri que no és anecdòtic, sinó estructural. 

En el moment de pensar-me com a dona i visualitzar com em sentia, la iconografia hindú va aparèixer de manera immediata. Els déus amb braços múltiples, les seves funcions simbòliques, els seus rols còsmics… En estudiar les diferents deïtats, vaig adonar-me que encaixaven perfectament en el rol en què ens veia reflectides. Va ser una mena de serendipia: un encaix natural entre el meu estat intern i un imaginari mític que clarificava allò que volia representar.

També reconec l’empremta de Cristina de Middel, especialment la seva llibertat per documentar el món a través de símbols, ficcions i metàfores visuals. El seu treball m’ha recordat que la veritat no sempre s’explica millor des del realisme literal, sinó des del poder de la simbologia i de la reconstrucció poètica.

Amb el fotomuntatge i el format quadrat com a eixos formals, aquest díptic esdevé un retaule contemporani que exposa sense ambigüitats la desigualtat que travessa la quotidianitat. És una crítica, sí, però també un reflex honest d’un sentiment compartit i massa sovint silenciat. La fotografia, així, no només representa sinó que interroga —i en aquest cas, fa visible allò que socialment s’ha naturalitzat fins al punt de semblar inevitable.

Bibliografia

Plasencia, I. (s.d.). Enfocaments teòrics en la fotografia: Transcendència política i social de la fotografia (PID_00255739). Universitat Oberta de Catalunya.

Castelló, J., & Maderuelo, A. A. (s.d.). Referències i pretextos artístics: La construcció de l’espai des de New Topographics; Protesta, activisme i denúncia; L’instant decisiu; Gènere i dissidències sexuals (PID_00256280). Universitat Oberta de Catalunya.

Cortiglia, F. J., & Cesari, L. (s.d.). Fitxes temàtiques sobre recursos expressius en fotografia: Fotomuntatge, perspectiva, moviment, format (PID_00256558). Universitat Oberta de Catalunya.

Artistes i obres citades

Sherman, Cindy. Bus Riders (1976). Tate; MoMA.
Rosler, Martha. Semiotics of the Kitchen (1975).
Stern, Grete. Sueños (1949–1951).
De Middel, Cristina. Afronautas (2012); The Perfect Man (2015).