JUSTIFICACIÓ CONCEPTUAL
Aquesta obra fotogràfica parteix d’una escena aparentment senzilla: una dona dins d’un despatx antic, dreta al costat d’un escriptori il·luminat per una làmpada verda.
Però, en realitat, és una imatge construïda amb múltiples capes simbòliques que reflexiona sobre la representació femenina dins de la història de l’art i la fotografia.
L’escena està habitada per dos protagonistes, encara que només un sigui visible.
Un és la dona; l’altre, el gran absent: l’artista. Els objectes del despatx, evoquen la seva presència, però també el seu fracàs: el creador no hi és quan la inspiració arriba. Perquè “ella” és una musa. Aquesta absència inverteix la coneguda frase atribuïda a Picasso, “que les muses et trobin treballant”, i li dona un nou sentit: ara és la musa qui es presenta i qui habita l’espai del creador.
La figura femenina que ocupa l’espai no és una musa clàssica, passiva o etèria. El seu vestuari dels anys vuitanta i el seu posat hieràtic evoquen els lookbooks i les sessions de moda, on la dona és representada com a imatge i aparença. El seu cos conté una tensió entre allò que sembla i allò que és. Com Cindy Sherman als anys vuitanta, m’he servit de la posada en escena i del maquillatge per explorar la construcció de la identitat femenina dins la cultura visual, qüestionant els rols de gènere i la seva representació.
Els guants blancs que porta la protagonista funcionen com a metàfora: símbol de delicadesa i, alhora, de contenció. Serveixen “per no tacar, per no deixar empremta”, però per altra banda, fan evident que hi ha una repressió. La dona és una presència continguda que anuncia una transformació imminent: el pas de musa a creadora.
Aquesta tensió entre presència i absència, entre llum i ombra, es reforça a través de dos recursos expressius fonamentals: la posada en escena i la clau baixa.
La posada en escena, entesa com la creació d’un espai imaginari, estableix un guió i un escenari que permeten explicar una història. Es tracta d’un simulacre, una mise-en-scène que, com afirma Joan Fontcuberta, caracteritza gran part de la fotografia contemporània.
D’altra banda, la clau baixa aporta un to intimista i introspectiu, proper al món oníric. Aquesta il·luminació fosca i contrastada genera una atmosfera d’inquietud i misteri que remet tant a l’univers visual de David Lynch com al clarobscur barroc, on la llum es converteix en un element emocional i simbòlic.
L’escena es nodreix de dos imaginaris propis dels anys vuitanta: d’una banda, la cultura visual pop i femenina de Xanadu (Robert Greenwald, 1980), on la protagonista —interpretada per Olivia Newton-John— encarna una musa clàssica traslladada al món contemporani; i, de l’altra, l’estètica masculina, fosca i enigmàtica de Lynch, que explora espais interiors plens de desig i poder.
El vestit lila de la protagonista remet directament a Xanadu: un color associat a la fantasia, la feminitat i la metamorfosi. En contraposició, l’espai del despatx antic, carregat de simbolisme masculí, remet a l’univers visual de Lynch, amb interiors en penombra i objectes que semblen testimonis muts d’una història. Aquest contrast entre la musa pop i l’espai masculí materialitza el conflicte entre inspiració i autoria, entre aparença i poder.
En definitiva, aquesta peça proposa una lectura contemporània de la relació entre la musa i l’artista. Ella ja no és l’aire que inspira, sinó matèria que pensa, observa i ocupa l’espai. El despatx —tradicionalment lloc de treball masculí— es converteix en l’escenari d’un canvi simbòlic: la dona, abans imatge, ara és creadora. L’absència de l’artista masculí no és pèrdua, sinó alliberament. El silenci que queda no és buit: és el so d’una nova veu que comença a parlar.
JUSTIFICACIÓ FORMAL
Aquesta fotografia s’ha concebut mitjançant un procés planificat que combina la posada en escena, la clau baixa, el control de l’espai i un tractament pictòric en la postproducció. L’objectiu no és captar un instant espontani, sinó fabricar una imatge, tal com proposen Gregory Crewdson i Philip-Lorca diCorcia: un espai totalment construït on cada element contribueix a una narrativa simbòlica.
▫️ Recursos expressius
- Posada en escena
La composició s’ha concebut com un tableau vivant: un moment teatral congelat en el temps. La figura femenina, lleugerament descentrada a la dreta, dialoga amb la cadira buida i el full en blanc de l’altre costat. La seva postura hieràtica i la mirada fixa evoquen els retrats de moda i les fotografies de Cindy Sherman, on la dona és alhora personatge i símbol.
La posada en escena, com a espai imaginari i narratiu, permet articular un discurs visual: el despatx de l’artista es converteix en escenari simbòlic de la transformació de la musa en creadora. - Clau baixa
Els tons foscos i la il·luminació focal creen una atmosfera introspectiva i enigmàtica, pròxima al món oníric i a la introspecció psicològica. Aquesta llum dirigida i dramàtica accentua la dualitat presència/absència i confereix a l’escena un to íntim, de tensió continguda.
▫️ Aspectes tècnics
La imatge s’ha realitzat amb una càmera digital i una òptica a 28mm amb una obertura f/2.8, que proporciona una profunditat de camp reduïda i una textura suau, de caràcter pictòric.
La il·luminació combina la llum ambiental del despatx amb una segona font direccional, difuminada amb un gel de color taronja per suavitzar-ne la intensitat i destacar la figura femenina, mentre petites llums auxiliars aporten volum i presència a l’escriptori.
S’ha treballat una paleta fosca, on el verd de la làmpada contrasta amb els tons vermellosos i liles de la musa. Els reflexos metàl·lics del vestit i els guants blancs, introdueixen una fredor simbòlica que reforça la idea de dona-maniquí, atrapada entre l’aparença i el desig de ser ella mateixa.
▫️ Postproducció
La postproducció té un caràcter pictòric: s’ha suavitzat la textura, afegit una lleugera capa de gra i empastat els negres per obtenir un acabat suau i dens, proper a la pintura. He ajustat la intensitat i el to del color per aconseguir un look cinematogràfic i s’han eliminat petits elements o imperfeccions.
El maquillatge s’ha intensificat digitalment per remarcar la ironia conceptual: una musa aparentment perfecta, però atrapada dins d’un ideal estètic tancat.
▫️ Intenció formal i conceptual
Cada decisió formal s’articula al voltant d’una idea central: qüestionar el rol tradicional de la musa i reivindicar la dona com a subjecte actiu i creador.
La rigidesa de la postura, el clarobscur i el tractament pictòric construeixen una narrativa visual que replanteja la representació clàssica de la figura femenina i ofereix una nova lectura, crítica i feminista, del seu paper dins la història de l’art.
El resultat és una imatge que suspèn el temps: un instant en què la musa travessa l’espai del creador i l’habita com a propi.
L’escenari ja no és el lloc del geni absent, sinó l’espai on la musa esdevé artista.
BIBLIOGRAFIA
Plasencia, I. (s.d.). PID_00255739 – Enfocaments teòrics en la fotografia. Estudis d’Arts i Humanitats. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Castelló, J. i Maderuelo, A. A. (s.d.). PID_00256280 – Referències i pretextos artístics. Estudis d’Arts i Humanitats. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Cortiglia, F. J. i Cesari, L. (s.d.). PID_00256558 – Fitxes temàtiques sobre recursos expressius en fotografia. Estudis d’Arts i Humanitats. Grau d’Arts. Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.